urielbertran

És l'hora d'una Esquerra independentista compromesa i majoritària

2007-07-13T15:14:00.000-07:00

Mai com abans el projecte de constitució d'un Estat català al si de la Unió Europea havia tingut tant suport social. L'atzucac de l'autonomisme, amb set recursos d'inconstitucionalitat al damunt, i la fi del miratge federalista, a causa de la impossible reforma de la Constitució espanyola, han reafirmat l'independentisme com l'única opció del catalanisme per vertebrar un projecte de progrés i de modernització dels Països Catalans.

Malgrat això, Esquerra Republicana de Catalunya no està aprofitant aquest context social i polític tan favorable, i, mentre les adhesions a l'opció sobiranista i de progrés creixen, Esquerra està perdent suport social elecció rere elecció per la pèrdua d'ambició política i de caràcter independentista.

Els sotasignants fem una crida al conjunt dels òrgans del partit per tal d'impulsar amb urgència un canvi de rumb en l'actuació d'Esquerra, que ens porti a recuperar una estratègia clara cap a la llibertat nacional i a desenvolupar, des del Govern de la Generalitat, un programa polític coherent d'acord amb les necessitats reals dels Països Catalans.

1. Cal una Esquerra independentista i majoritària

L'única forma possible de garantir la llibertat nacional i el progrés social del nostre poble és amb un Estat propi. Entenent que les polítiques socials són indestriables de les polítiques nacionals, cal la defensa inequívoca d'un Estat català fonamentat en la igualtat i la llibertat. Només un poder públic propi podrà desplegar les mesures necessàries perquè esdevinguin reals els drets socials de la ciutadania: el dret a un habitatge digne, al treball, a la sanitat, a l'ensenyament públic i de qualitat, a la protecció social i econòmica, a la integració de les persones immigrades,a la igualtat de gènere, a la protecció del medi ambient i a uns serveis públics de qualitat. Els Països Catalans necessiten la independència.

2. Cal lideratge polític al Govern i a la societat per construir la majoria social

Per créixer i esdevenir majoritaris cal que la direcció del partit i el Govern de la Generalitat liderin l'ambició social i nacional. Sense aquesta ambició política no aconseguirem l'adhesió de nous sectors socials al sobiranisme de benestar. Al contrari, contribuirem a fomentar l'abstencionisme social i la sensació que tots els partits són iguals.

Volem que les prioritats de l'actual Govern d'Entesa es corresponguin amb les necessitats que avui té Catalunya, i en cap cas als interessos de Madrid. Cal que, des d'ara, Esquerra faci comprometre el Govern amb el que el partit ha reivindicat durant molts anys:

Un model de finançament basat en el concert econòmic
El traspàs immediat de la titularitat dels aeroports i dels trens de rodalies
Una nova llei de política lingüística
Un model educatiu propi que inclogui la immersió lingüística a la primària i a la secundària
El traspàs de les competències per autoritzar referèndums
L'eliminació dels peatges
Un desenvolupament sostenible amb el posicionament contrari als projectes coneguts com a MAT i Quart Cinturó i a qualsevol tipus de transvasament del riu Ebre
Un espai comunicatiu nacional i català

3. Cal impulsar i definir el procés cap l'exercici del dret de decidir i la independència

Hem d'elaborar el més aviat possible el full de ruta cap a l'exercici del dret de decidir i la independència perquè el sobiranisme de progrés ens reconegui i el puguem aglutinar. A la propera legislatura, i davant dels incompliments de l'Estatut per part de l'Estat, si Esquerra és decisiva ha de comprometre el Govern de Catalunya amb un Procés que impliqui tornar la paraula a la ciutadania i la convocatòria d'un referèndum d'independència.

4. Cal recuperar els valors netament republicans i d'esquerres

Cal recuperar els valors genuïns de la tradició republicana: l'honestedat, l'austeritat i el treball. Cal prestigiar l'esforç de la militància a fi d'ennoblir la vocació política. Hem de liderar el requisit ètic imprescindible per tornar a implicar la ciutadania en la vida pública. Per això és necessari que dirigents del partit no coincideixin amb els dels governs, per tal que el projecte s'expressi amb claredat, amb més d'una veu i des de diversos àmbits polítics i socials. Hem de tornar a ser inequívocament el partit de la gent, el partit proper, el partit lliure de dependències amb l'única vocació de servei a l'interès comú. Volem apostar per un espai català de llibertat i d'igualtat que garanteixi la cohesió social i el benestar.

5. Perquè tot això es faci i es visualitzi amb claredat i credibilitat, cal un Congrés Nacional que clarifiqui el projecte d'Esquerra abans de la propera convocatòria electoral

Pisos Pastera

2007-02-20T15:13:00.000-08:00

El passat dimecres li vaig poder fer una pregunta parlamentària al Conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, sobre les mesures que pensava prendre el seu Departament per fer front a la problemàtica creixent de la sobreocupació de pisos. Una problemàtica de la que se n’han fet ressò tots els mitjans de comunicació, arran de les manifestacions ciutadanes contra aquesta pràctica al barri de la Salut de Badalona.

Només a Badalona, ciutat on hi visc, es comptabilitzen més de 170 pisos pastera, anomenats així per la seva sobreocupació amb persones immigrades. En aquests pisos, s’hi poden amuntegar fins a quinze o vint persones, i els problemes que provoquen aquestes situacions deterioren greument la convivència als barris; sorolls a tot hora, crits, brutícia... De fet, el detonant de la protesta veïnal fou l’embussament, en un d’aquests pisos, d’uns desguassos que es van rebentar al pis de sota. Imagineu-vos que això passés a casa de qualsevol de vosaltres: quina seria la vostra indignació? Per tal d’emmarcar l’assumpte, així mateix li vaig preguntar al Conseller durant l’últim Ple del Parlament

Les mesures per fer front a aquest problema passen per definir en la futura Llei de l’Habitatge la tipologia d’habitatge sobreocupat. Per poder, a partir d’aquí, imposar les sancions oportunes per evitar aquesta pràctica. En última instància l’administració podria, esgotades les mesures anteriors o en casos greus, recuperar d’ús de fruit de l’habitatge per llogar-lo en les condicions adequades.

Per fer efectiva la Llei cal, a més, que els Ajuntaments tinguin el màxim de competències en aquest tema. Només així podran solucionar els problemes que es presentin amb la major celeritat. Des d’Esquerra vam exigir, a més, que la Llei es trameti amb la màxima urgència per posar, immediatament, fil a l’agulla en aquesta qüestió.

Les mesures proposades han de donar nous instruments a l’Administració per prendre mesures necessàries davant d’aquesta problemàtica. Però no poden ser les úniques, ni tan sols les primeres. Cal, també, promoure la figura del mediador cultural i polítiques d’acollida que facilitin l’aterratge en condicions, de totes les persones que arriben al nostre país. S’ha d’evitar que tota aquesta gent acabi en xarxes informals d’acollida –sovint pseudomàfies- que s’aprofiten de les carències i la manca d’informació dels immigrants, per amuntegar-los en pisos, els propietaris dels quals acaben cobrant, en conjunt, lloguers astronòmics.

Dòping i llibertat d’expressió, la doble moral de Kelme

2007-02-11T15:12:00.000-08:00

Eufeniano Fuentes Rodríguez fou director dels serveis mèdics de l’equip ciclista Kelme. El juny de 2006 la Guardia Civil, en el marc de la “Operación puerto”, deté aquest Doctor Fuentes per induir 58 ciclistes a realitzar autotransfusions de sang amb molt elevat percentatge d’oxigen, i assessorar-los en l’adquisició i el consum de productes prohibits. Igual que el mencionat “doctor”, molts dels 58 ciclistes imputats en la “Operacion puerto” van pertànyer a l’històric Kelme.

La majoria d’experts consultats creuen que aquestes pràctiques eren habituals a Kelme, quan a finals del segle passat i primers anys del present, els controls antidopatge en el ciclisme eren més laxos. De fet, l’ex-corredor de Kelme Jesús Manzano, ja va denunciar als jutjats, l’any 2004, que quan corria per a aquesta marca l’havien obligat a dopar-se.

Mentre que Kelme mai va rescindir un sol contracte a cap dels seus ciclistes per dopatge, el seu conseller delegat Benjamín Clarí, afirma que trenquen el seu acord de patrocini amb Oleguer “por meterse donde no le llaman”. És evident que la mateixa doble moral de la justícia espanyola, que Oleguer denunciava en el seu article, pot ser extensible a aquesta empresa esportiva. Amb l’agreujant que el cas del jugador del barça no té res d’immoral, al contrari, el seu exercici de la llibertat d’expressió per denunciar la situació de De Juana Chaos és un gest que s’ha d’agrair i enaltir.

Si compartim que la llibertat d’expressió és un dels pilars de la democràcia, hem de concloure que avui, l’Estat espanyol, comandat pel seu nacionalisme expansiu, està molt lluny de ser una democràcia real. De Juana, ha estat condemnat a dotze anys de presó per un delicte d’opinió i la Audiencia Nacional, contra la opinió dels jutges que el van sentenciar, s’ha negat a atenuar el compliment de la condemna per salvar-li la vida. A Oleguer se li rescindeix el seu contracte de patrocini amb Kelme per un altre article d’opinió i tota la premsa espanyola demana el seu cap. Mentrestant, Espanya pressiona mig Sud-amèrica, perquè la selecció catalana de patinatge no hi pugui competir oficialment.

Aquesta democràcia espanyola és més espanyola que democràcia.

El Tribunal Constitucional esmola les tisores

2007-02-09T15:12:00.000-08:00

El Partit Popular ha estat burxant el Tribunal Constitucional espanyol, fins que ha aconseguit l’admissió de la recusació contra el magistrat progressista Pérez Tremps. Amb el bandejament d’aquest jutge s'estableix una majoria conservadora al Tribunal Constitucional que, com a bons aprenents del jacobí Pierre Marphille, ja ha començat a esmolar les tisores per consumar la tercera retallada del via crucis estatutari. Si res no canvia, la deliberació sobre la constitucionalitat de l’Estatut es resoldrà amb la il·legalització de les poques millores que han quedat en peu del text original, després de les retallades anteriors.

La primera tisorada, el pacte Mas-Zapatero, ja en difuminà els principals avenços a canvi d’una presumpta presidència de la Generalitat. Després ha arribat la segona; la legislació espanyola impulsada pel PSOE –com el decret d’ensenyances mínimes-, que pretén una retallada d’esquitllentes. Consistent a camuflar, amb l’excusa de discrepàncies interpretatives, el que és una ofensiva centralista sobre l’ensenyament català i altres competències que ara paguem i gestionem (no incloc la Llei de Dependència, perquè afecta una competència que a la pràctica no existeix, ja que el dèficit de finançament impedeix que la Generalitat la pugui pagar). Per últim, la tercera retallada; la definitiva estocada judicial, pot deixar l’Estatut com si Àtila hi hagués passat per sobre; irreconeixible. Els experts parlen que alguns articles poden quedar més aigualits que els del text de 1979.

Respecte a aquesta presumpta tercera retallada, hi ha un aspecte molt rellevant que la diferencia de les dues anteriors: es farà amb la total indefensió jurídica i política dels catalans i les catalanes. Perquè al contrari de la primera i la segona retallada, davant les quals el poble de Catalunya s’ha pogut manifestar; amb el seu vot en referèndum, o a través dels seus representants al Parlament, aquesta tercera tisorada, si es consuma, serà inapel·lable. La farien uns pocs homes i dones –cap d’ells català- d’un tribunal ara ja decantat cap a les tesis més reaccionàries del PP, i d’esquena a la voluntat de la gran majoria del poble de Catalunya.

Abans d’ahir, Josep-Lluís Carod-Rovira, sentenciava que si l’Estatut votat pel poble de Catalunya se’l cruspien al número sis del carrer Scarlatti, i només en deixaven les engrunes, el nostre país tindrà una sola alternativa per avançar; aquella que depèn de nosaltres mateixos i de ningú més; la independència. A curt o mig termini, amb o sense nova retallada, el tap constitucional espanyol ens fa evident, dia a dia, que hem de començar a teixir les estratègies i les complicitats cap a aquesta fita política, construint el país amb il·lusió, tenacitat i confiança en el futur.

No és contra la tercera hora de castellà; és contra la quarta, i la cinquena, i la sisena...

2007-02-07T15:11:00.000-08:00

Finalment, la posició d’Esquerra ha inclinat el govern de la Generalitat a presentar un recurs d’inconstitucionalitat al decret espanyol d’ensenyances mínimes, que determina una tercera hora de llengua castellana a l’ensenyament.

Aquest recurs d’inconstitucionalitat no es presenta en contra de la llengua castellana. I qui ho digui, ho fa amb molta mala fe. Es presenta, és clar que sí, amb tota la contundència, a favor del model d’immersió lingüística; el model d’aprenentatge de la llengua catalana, que ha permès que pugui ser parlada i escrita per la gran majoria de catalanes i catalans. Un model d’immersió que ha garantit i garanteix, pel fet que totes les persones tenen un nivell adequat de català, la mobilitat social d’aquells que s’ho mereixen. Això és: l’accessibilitat de tothom a totes les posicions socials del país, si s’està prou capacitat. El president Montilla és una mostra de la generositat de Catalunya, de permetre arribar al cim de la representativitat tothom que assumeix com a pròpia, també, la llengua catalana.

La llengua és el transport dels nostres valors, sentiments, aspiracions i il·lusions. Per això, només amb l’assumpció d’aquests valors majoritaris es pot ésser protagonista i líder d’una societat. D’una altra manera, si una persona no pot ser còmplice dels valors comuns perquè no coneix bé la llengua del país, de cap manera podrà connectar amb aquestes il·lusions i anhels col·lectius. Per tant, acabarà formant part de la perifèria social desarrelada i, finalment, anònima.

El recurs d’inconstitucionalitat no és contra la tercera hora de castellà, és contra la quarta, la cinquena, la sisena, la setena i totes les que poden venir... Perquè la fi del model d’immersió lingüística que aquesta tercera hora implica (ja que s’obliga a ensenyar una assignatura més en castellà) obriria de bat a bat les portes del model educatiu, a les campanyes ferotges del nacionalisme espanyol, en favor de l’equiparació d’hores lectives en català i castellà a la primària. I això, en un context social i mediàtic de predomini absolut del castellà (que li garanteix un aprenentatge segur i privilegiat) situaria el català al límit de la seva resistència social. Llavors, la fracturaria social del país creixeria irremeiablement, en la mateixa proporció que l’exclusió i l’empobriment de molts catalans desarrelats. Si permetem la fi del model d’immersió lingüística, això serà un precedent letal que pagarem molt i molt car.

Kosovo i Espanya

2007-02-07T15:10:00.000-08:00

Tomislav Nikolic, aspirant a primer ministre pel Partit Radical de Sèrbia (SRS), guanyador de les recents eleccions en aquest país, parla clar; “regalaríem Kosovo si Espanya cedís Euskadi”. M.Á. Bastenier en un article a El País reconeix també l’inevitable precedent; “El Govern espanyol, responent a les seves pulsions més íntimes, s’oposa a aquesta independència –la de Kosovo-, adopti la forma que adopti, perquè són els nacionalismes perifèrics els únics que a la península tenen motiu per alegrar-se d’ella. Perquè, què hi pot haver de més semblant a l’Estat associat a Espanya que proposava el lehendakari Ibarretxe, a aquesta neoindependència kosovar?”

Uns i altres, els nacionalismes espanyol i serbi, no poden alegrar-se de la independència de Kosovo perquè els obceca la voluntat de control polític i econòmic sobre el màxim de territori. Encara, la retina col·lectiva d’ambdós, no pot sostreure’s de l’orgull per les velles gestes imperials. La seva història és la d’invasions territorials i expulsions posteriors per part dels pobles oprimits (des d’Argentina a Montenegro). Els nacionalismes dominants no han sabut mai reconèixer-se sense uns territoris on poder mostrar la seva superioritat als demés i als que guiar com a comunidad de destino en lo universal. Només d’aquesta manera es compren que el seu nacionalisme els impedeixi mirar-se la qüestió de Kosovo des de qualsevol altre angle –com el respecte als drets humans i la democràcia- que no sigui el melic de les seves classes dirigents.

La por a perdre dominis territorials i econòmics consagrats per la guerra i no pel pacte, els obtura la capacitat d’acceptar (com fa absolutament tot el món excepte Sèrbia i Espanya) que un Kosovo independent és el marc idoni per a la millora de les condicions de vida de la població d’aquest territori. La independència és la única forma d’evitar, en el futur, una nova massacre de la població albanesa kosovar per part de Sèrbia (massacre que només els bombardejos americans sobre Belgrad van aturar).

Aquesta és la raó que Sèrbia i Espanya es neguin a reconèixer que qualsevol poble té dret a decidir el seu futur, i a acceptar el consens que els Estat petits i mitjans funcionen millor que els grans, com ho demostren unes taxes de creixement econòmic envejables. És impossible tancar els ulls a l’evidència que Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Montenegro viuen en pau i en un major benestar d’ençà de sostraure’s de les limitacions de la dependència. Kosovo és un poble que té dret a existir i serà un altre precedent per tots aquells que aspirem a la llibertat del nostre país, com ho és Montenegro i els més de 130 estats que s’han constituït d’ençà de la segona guerra mundial.

L’onada independentista està arribant a les nacions sense estat del món més desenvolupat; Quebec, Escòcia, Flandes i tants d’altres. La humanitat ha decidit que vol governs propers i compromesos amb la societat en què actuen, i no governs llunyans amb altres prioritats. Espanya i Sèrbia són dos exemples d’una forma unitarista, ineficient, discriminadora i injusta d’organitzar les societats humanes, que, per sort, comença a ser prehistòria. A més democràcia i a més modernitat, més Estats, arrelats i acceptats per la seva societat, són imprescindibles per organitzar un món cada vegada més complex. I això és perfectament compatible amb la necessària coordinació de tots ells en organismes supranacionals.

Aprendre a viure sense petroli... o sense llum

2007-02-02T15:09:00.000-08:00

Cinc cents científics de tot el món s’han congregat a París per advertir-nos que l’increment de diòxid de carboni està abrusant l’atmosfera. En un gener primaveral, pot ser que més o menys cíclic però segur premonitori, se’ns despulla la veritat; s’instal·la al nostre planeta, cada vegada de forma més irreversible, un canvi climàtic de greus conseqüències per a la vida de la humanitat.

Le Nouvel Observateur ens dona les xifres de la urgència. En 25 anys, del 1980 al 2005, les emissions de Co2 s’han incrementat al món fins a fer flamejar les dades. A l’Amèrica del Nord de 5 a 6,3 milions de tones de Co2, a l’Àsia de 2,12 a 7,26 milions , al Proper Orient de 0,34 a 1,18, a Europa s’han mantingut enormes però estables.

Les conseqüències no esperen la nostra reacció i com ens ensenya Michel de Pracontal, les fotos de fa 40 anys de glaceres i geleres ens mostren paisatges ara fosos. Els mateixos llacs bucòlics que emergits del glaç ens embadaleixen, són la punta de l’iceberg d’un problema que fa esgrogueir l’estampa. Ara sabem que si el fenomen es completés fins atansar els casquets polars, el nivell dels oceans pujaria fins a 65 metres, devastant la humanitat. Per ara, els satèl·lits de la NASA han calculat en 3 mil·límetres per any l’increment de l’embalum del mar. Al Pacífic ja preparen futures evacuacions d’algunes illes.

Els experts parlen d’una multiplicitat de conseqüències. Fabien Gruhier ens explica l’èxode animal que cerca el clima consignat a la seva genètica. I com a Moscou es detecten amb espectacular freqüència les larves que provoquen la malària (una típica malaltia tropical). Pracontal, en el mateix fòrum, ens adverteix de les sequeres, la desertització i els incendis que afecten i afectaran grans parts del planeta, amb els conseqüents desplaçaments humans i el col·lapse econòmic d’aquests territoris. Ahir cinc minuts sense llum, i demà?

Més enllà de la frívola alegria per un dia assolellat; per un bany hivernal a la platja que dos mesos després de l’última remullada recordàvem amb melangia, com a ciutadans conscients hem de posar remei a la voràgine consumista d’energies fòssils. En el futur haurem d’aprendre a viure sense tant petroli per poder reconèixer-nos en la nostra actual fesomia. Només la disminució del consum d’energia i produir-la amb formats no contaminants poden reduir les emissions vaporoses que provoquen l’escalfament de la terra. És a les nostres mans.

La natura és sàvia i si no ho evitem ella mateixa s’encarregarà d’apagar-nos el llum. Ens convé pensar-hi més de 5 minuts.

Qui vol fer mal a Esquerra?

2007-01-30T15:08:00.000-08:00

Aquests dies, han de ser aprofitats pels estudiants de periodisme per conèixer i comprovar la rabiosa tècnica de fer la pinça, que és la manera com procuren debilitar l’independentisme alguns mitjans de comunicació poc amics d’aquesta causa. Aquesta tècnica de Fer la pinça consisteix en que les direccions de dos mitjans de comunicació diferents, però d’un mateix grup empresarial, decideixin malmetre alhora la imatge d’Esquerra per debilitar-la. I que ho facin, un i altre mitjà, per raons completament oposades –exigint alhora ordre i combat- i a partir de qualsevol excusa, com per exemple unes reflexions astronòmiques.

La pràctica crustàcia de fer la pinça, es pot contemplar des de fa dies, fàcil, nítida i refulgent, a les pàgines dels diaris del grup de comunicació que va ser fundat per dos il·lustres igualadins. Així, la tenalla avantguardista pinça des de la dreta, empenyent Esquerra cap a la inanició, exigint-li silenci al govern per poder tirar endavant aquells projectes que comparteixen CiU i PSC i que Esquerra vol d’una altra manera (i així desmobilitzen l’elector més combatiu).

De forma simultània, l’altra tenalla, avui la seva coartada catalanista, pinça en sentit contrari, empenyent el partit a que marqui paquet amb un independentisme d’escarafalls i inofensiu, i trenqui a les primeres de canvi amb el pacte de govern per donar entrada a la sociovergència (i aconseguir desmobilitzar així l’elector d’Esquerra més gradualista). Resultat immediat esperat pel sistema i antisistemes de plató; esprimatxar la base social d’Esquerra amb la desmobilització dels dos flancs a quatre mesos de les eleccions municipals.

Quan les crides antagòniques i simultànies a l’ordre i a la revolta, vénen d’aquells mitjans que ens volen mal o malacompanyats, és quan més s’imposa la reacció serena i, al mateix temps, la difusió completa del full de ruta de l’independentisme; Esquerra necessita captar nous sectors socials per ser majoritària i, per fer-ho, sabem que s’ha de distingir al govern amb mesures clares i potents de construcció social i nacional. I, com a partit, ha de treballar pel proper horitzó nacional; l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Ambdues coses es faran en aquesta legislatura tot i els obstacles que ens posaran, a l’hora de la veritat, els mateixos que ara ens esperonen. Però es faran en la forma i el calendari que Esquerra ha dissenyat. Qualsevol altra cosa seria una temeritat al servei de la sociovergència i la dependència.

Madí, el confós autonomista

2007-01-28T15:07:00.000-08:00

Diuen allò que, quan l’adversari s’equivoca, més val no distreure’l. Però avui cal fer una excepció, per contestar l’afirmació que fa David Madí, que com ara Esquerra està abandonant el seu independentisme i es conforma amb el nacionalisme autonomista, ja no hi ha obstacle per a una entesa amb CiU.

És alarmant la miopia estratègica de Madí. Perquè si això fos veritat, resulta que passaria tot el contrari del que ell afirma. Per quina raó hauria de pactar Esquerra amb CiU si es conformés amb l’actual autonomia? Per a fer què, si ni tan sols hi hauria horitzó catalanista compartit? En aquesta hipotètica i trista Catalunya, sense cap partit sobiranista, Esquerra restaria a l’oposició o seguiria conformant governs d’esquerres, ja que voldria transferir més benestar a les classes populars del país, d’acord amb la seva ideologia social. Més aviat tendiria a voler captar el votant catalanista del PSC i ICV, que no pas el conservador i liberal de CiU, que mai apostaria per una Esquerra així.

Però tornant a la realitat, i a desgrat de la mala consciència per la retallada estatutària que arrossega Madí, tothom d’Esquerra sap, que el partit no deixarà de ser independentista. Perquè ho són tots els militants. Des del company Carretero que, en tot cas, aposta per una determinada estratègia per aconseguir la independència, fins al conjunt de la direcció del partit, que en pot prioritzar una altra. Esquerra està fermament cohesiona al voltant del consens bàsic i urgent, que cal superar el marc autonòmic que ens escanya i exercir el dret a l’autodeterminació.

Per tant, només si CiU assumeix la sobirania i l’autodeterminació com a horitzó nacional, hi haurà algun element que ens acosti, i que, alhora, ens diferenciï de les altres forces polítiques, i el pacte nacional tindrà sentit (fins i tot amb ICV, que, seguint l’exemple d’Ezker Batua a Euskadi, s’hi podria sumar).

En aquests moments, de confusió i de sarau a convergència, és millor que els seus estrategs es pensin altres arguments per justificar la seva posició si volen surar en l’autonomisme. Tan de bo, els sobiranistes de CiU, acabin guanyant la majoria i es deslliurin de tanta dependència mental.

RENFE; Ja n’hi ha prou!

2007-01-25T15:06:00.000-08:00

El pla de xoc contra les avaries a la xarxa de trens de rodalies , dissenyat pels gestors inútils de RENFE, a Madrid -a 700 kilòmetres de distància-, ha fallat. Era difícil creure’s la broma del cessament del director dels trens de rodalies i, encara menys, que realment existís un pla de xoc que evités el retorn al caos. I així ha estat.

Abans d’ahir, desenes de milers de persones, tornaven a quedar-se penjades per l’obcecació de mantenir centralitzada la gestió d’una xarxa abandonada de la inversió pública des de fa molts anys. I dono la culpa a la centralització i a la poca inversió perquè no n’hi ha cap altra –bé sí, els ineptes gestors també centralistes-. És que aquests drames es repeteixen en els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya?

Al setembre, desenes de milers de persones es van quedar sense servei per l’aturada de la línia València-Barcelona. Dies després, un comboi es bloquejava enmig d’un túnel i un ciutadà forçava les portes per sortir-ne’n, en no rebre els passatgers cap informació durant hores. Abans d’ahir, 200.000 persones més es tornaven a quedar sense servei. És una vergonya i ningú dona la cara. Traspàs ja!