No és contra la tercera hora de castellà; és contra la quarta, i la cinquena, i la sisena...

Finalment, la posició d’Esquerra ha inclinat el govern de la Generalitat a presentar un recurs d’inconstitucionalitat al decret espanyol d’ensenyances mínimes, que determina una tercera hora de llengua castellana a l’ensenyament.

Aquest recurs d’inconstitucionalitat no es presenta en contra de la llengua castellana. I qui ho digui, ho fa amb molta mala fe. Es presenta, és clar que sí, amb tota la contundència, a favor del model d’immersió lingüística; el model d’aprenentatge de la llengua catalana, que ha permès que pugui ser parlada i escrita per la gran majoria de catalanes i catalans. Un model d’immersió que ha garantit i garanteix, pel fet que totes les persones tenen un nivell adequat de català, la mobilitat social d’aquells que s’ho mereixen. Això és: l’accessibilitat de tothom a totes les posicions socials del país, si s’està prou capacitat. El president Montilla és una mostra de la generositat de Catalunya, de permetre arribar al cim de la representativitat tothom que assumeix com a pròpia, també, la llengua catalana.

La llengua és el transport dels nostres valors, sentiments, aspiracions i il·lusions. Per això, només amb l’assumpció d’aquests valors majoritaris es pot ésser protagonista i líder d’una societat. D’una altra manera, si una persona no pot ser còmplice dels valors comuns perquè no coneix bé la llengua del país, de cap manera podrà connectar amb aquestes il·lusions i anhels col·lectius. Per tant, acabarà formant part de la perifèria social desarrelada i, finalment, anònima.

El recurs d’inconstitucionalitat no és contra la tercera hora de castellà, és contra la quarta, la cinquena, la sisena, la setena i totes les que poden venir... Perquè la fi del model d’immersió lingüística que aquesta tercera hora implica (ja que s’obliga a ensenyar una assignatura més en castellà) obriria de bat a bat les portes del model educatiu, a les campanyes ferotges del nacionalisme espanyol, en favor de l’equiparació d’hores lectives en català i castellà a la primària. I això, en un context social i mediàtic de predomini absolut del castellà (que li garanteix un aprenentatge segur i privilegiat) situaria el català al límit de la seva resistència social. Llavors, la fracturaria social del país creixeria irremeiablement, en la mateixa proporció que l’exclusió i l’empobriment de molts catalans desarrelats. Si permetem la fi del model d’immersió lingüística, això serà un precedent letal que pagarem molt i molt car.