Kosovo i Espanya

Tomislav Nikolic, aspirant a primer ministre pel Partit Radical de Sèrbia (SRS), guanyador de les recents eleccions en aquest país, parla clar; “regalaríem Kosovo si Espanya cedís Euskadi”. M.Á. Bastenier en un article a El País reconeix també l’inevitable precedent; “El Govern espanyol, responent a les seves pulsions més íntimes, s’oposa a aquesta independència –la de Kosovo-, adopti la forma que adopti, perquè són els nacionalismes perifèrics els únics que a la península tenen motiu per alegrar-se d’ella. Perquè, què hi pot haver de més semblant a l’Estat associat a Espanya que proposava el lehendakari Ibarretxe, a aquesta neoindependència kosovar?”

Uns i altres, els nacionalismes espanyol i serbi, no poden alegrar-se de la independència de Kosovo perquè els obceca la voluntat de control polític i econòmic sobre el màxim de territori. Encara, la retina col·lectiva d’ambdós, no pot sostreure’s de l’orgull per les velles gestes imperials. La seva història és la d’invasions territorials i expulsions posteriors per part dels pobles oprimits (des d’Argentina a Montenegro). Els nacionalismes dominants no han sabut mai reconèixer-se sense uns territoris on poder mostrar la seva superioritat als demés i als que guiar com a comunidad de destino en lo universal. Només d’aquesta manera es compren que el seu nacionalisme els impedeixi mirar-se la qüestió de Kosovo des de qualsevol altre angle –com el respecte als drets humans i la democràcia- que no sigui el melic de les seves classes dirigents.

La por a perdre dominis territorials i econòmics consagrats per la guerra i no pel pacte, els obtura la capacitat d’acceptar (com fa absolutament tot el món excepte Sèrbia i Espanya) que un Kosovo independent és el marc idoni per a la millora de les condicions de vida de la població d’aquest territori. La independència és la única forma d’evitar, en el futur, una nova massacre de la població albanesa kosovar per part de Sèrbia (massacre que només els bombardejos americans sobre Belgrad van aturar).

Aquesta és la raó que Sèrbia i Espanya es neguin a reconèixer que qualsevol poble té dret a decidir el seu futur, i a acceptar el consens que els Estat petits i mitjans funcionen millor que els grans, com ho demostren unes taxes de creixement econòmic envejables. És impossible tancar els ulls a l’evidència que Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Montenegro viuen en pau i en un major benestar d’ençà de sostraure’s de les limitacions de la dependència. Kosovo és un poble que té dret a existir i serà un altre precedent per tots aquells que aspirem a la llibertat del nostre país, com ho és Montenegro i els més de 130 estats que s’han constituït d’ençà de la segona guerra mundial.

L’onada independentista està arribant a les nacions sense estat del món més desenvolupat; Quebec, Escòcia, Flandes i tants d’altres. La humanitat ha decidit que vol governs propers i compromesos amb la societat en què actuen, i no governs llunyans amb altres prioritats. Espanya i Sèrbia són dos exemples d’una forma unitarista, ineficient, discriminadora i injusta d’organitzar les societats humanes, que, per sort, comença a ser prehistòria. A més democràcia i a més modernitat, més Estats, arrelats i acceptats per la seva societat, són imprescindibles per organitzar un món cada vegada més complex. I això és perfectament compatible amb la necessària coordinació de tots ells en organismes supranacionals.